Imatge de Shamia Casiano en Pexels
El text que publicam a continuació no necessita cap explicació. Aquestes notes pretenen ampliar la perspectiva des de la qual s’emmarca l’autor, Rafa Soto, que respon a una acció de sinceritat pública i oberta. Exposam col·lectivament, i en primera persona, accions de violència duites a terme pels homes, donant resposta, segurament tardana, a les reivindicacions de moltes dones.
Cal posar paraules i parlar de les nostres accions de violència masclista sense amagar el cap sota l’ala, sense emparar-nos sota el paraigua dels nostres privilegis pel simple fet de ser homes. Concretament, hem de ser conscients de la posició privilegiada que ocupam en el nostre camí de transició i recerca de la igualtat. Emmascaram les tendències de dominació, de forma conscient o no, pel simple fet de formar part del 'club igualitari'. Hem de reconèixer la nostra part més fosca, en definitiva, les conseqüències de la misèria que duim a sobre per mor dels aprenentatges de la societat patriarcal, deixant totalment de banda les justificacions, obrint-nos en canal i despullant-nos de totes les actituds masclistes. Ens urgeix emprendre un procés indispensable de renúncia de la violència.
Cap de nosaltres, homes, que ens nodrim del model patriarcal i de la pràctica del domini, quan no és assumida com a mode de vida, ens deslliuram de sentir i d’haver exercit la violència en alguna de les etapes de la nostra vida. És la nostra responsabilitat reconèixer i identificar les nostres accions i actituds violentes amb les nostres parelles, germanes, mares, amistats i companyes en qualsevol dels altres àmbits. En cap cas és un exercici del qual en puguem prescindir. Cal començar per la presa de consciència amb una revisió profunda de la nostra biografia i, sobretot, parlar dels nostres grans errors, il·luminar aquells racons més foscos i amagats. Curar el mal que duim i que causàrem ha de ser un camí de pacificació, en cap cas de justificació gratuïta.
Amb un #JoTambé, assumint que tenim l’oportunitat de triar un altre rumb de vida, cal despullar-nos davant elles i parlar-ne obertament en els grups d’homes. Ja no hi ha excusa per no emprendre un camí transformador com a exercici de responsabilitat. No tenim ja més excuses, de cap manera podem seguir donant-nos suport en els nostres privilegis, actuant des de la indiferència, obviant que venim carregats amb els patriarcats que ens armen per a la violència. La ceguesa davant les parts fosques de nosaltres i de les nostres actuacions ha de deixar de ser l’armadura on protegir-nos.
Reconèixer i identificar la nostra violència masclista és el mode més sa de transitar en igualtat. Volem fer-ho des de la màxima sinceritat i en els àmbits adients per poder treballar, curar, reconèixer i mantenir-nos ferms en el rebuig de qualsevol comportament, actitud i context de domini masclista. És un camí complex, fins i tot dolorós, en el qual hem d’admetre la nostra vulnerabilitat i misèries, tot allò que sigui necessari eradicar. Així i tot, és gratificant i alliberador.
Amb un #JoTambé, que reconegui els episodis i les pràctiques violentes que identificam com a perjudicials. Sense més excuses, amb responsabilitat.
Pere Fullana Falconer
«Reconec la meva violència. Corresponsabilitat»
Circula per les xarxes una frase: «Sigues amable amb les teves versions passades que no sabien les coses que saps ara». Sona molt bé encara que no sempre és fàcil, sobretot si les meves accions en el passat varen tenir conseqüències en altres persones.
Han passat més de 25 anys –mitja vida– des que en una discussió amb la meva parella vaig colpejar una porta i vaig enfonsar en ella el meu puny. Mai vaig arreglar el forat de la porta, però sí que vaig tractar de reparar la por i la vergonya que vaig causar amb la meva violència.
No va ser la meva primera violència, ni va ser l'última. Violències subtils i normalitzades per la consideració que els meus drets valen més que els de les dones. Violències traduïdes en privilegis sobre les dones més o menys pròximes: les de la meva família, el meu treball –caps o companyes-, les que veia prostituïdes als carrers, o en una web porno en la pantalla... Violències en gestos, accions, actituds, paraules i silencis.
Anys d'estudis socials i militàncies no han evitat que sigui un home com mana el Patriarcat. Potser he pogut recol·locar una mica els mobles al meu cap, però no és només una qüestió d'idees, sinó de consciència i compromís, de «trobar-me» cada dia en algun privilegi o violència i tractar de canviar.
El nostre company Juanjo Compairé (1) ens encoratjava fa uns dies a reflexionar sobre el maltractador que hi ha en cadascun de nosaltres, 'El maltractador que hi ha en mi' (1). I em sembla imperatiu fer-ho en un moment en el qual maltractar és una paraula de contingut gairebé exclusivament legal; en un temps en el qual, de tant en tant, s'escolten discursos on la lletra o la música dels quals vol marcar una clara divisió entre 'deconstruïts' i 'maltractadors'. No crec que existeixin els 'homes bons' com una categoria a aconseguir, i potser el més assenyat és continuar explicant-me cada dia entre que encara no ha arribat i trien estar, amb uns altres, en camí.
Fa unes setmanes llegia comentaris sobre l'article al qual fa referència Juanjo (2) i recordava les paraules de Gibran: «Sovint us he sentit parlar de qui comet una mala acció com si no es tractés d'un de vosaltres, sinó d'un estrany entre vosaltres i intrús en el vostre món». I se m'ocorre que assabentar-nos que un company ha exercit violència no ha de ser una notícia extraordinària. Almenys no ha de ser-ho en els nostres grups d'homes o en qualsevol altre esdeveniment que ens reuneixi. Aquí, la pregunta sobre la nostra violència ha de ser present; i la resposta de reconeixement dels nostres errors, encara que ens avergonyeixin, també. Reconèixer per a responsabilitzar-me i canviar, clar.
Com en totes les violències, detectar és el principi. Potser per a això necessitem ser corresponsables davant les nostres violències, no jutges o còmplices. I escoltar les companyes, confrontar-nos entre nosaltres, reconèixer i reparar.
Rafa Soto
Per Rafa Soto & Pere Fullana
Publicat originalment al Diari de Balears
(1) Juanjo Compairé al #Desembolicar, @dBalears https://bit.ly/3jKi3aA
(2) https://bit.ly/3iDYII6 publicat a https://ahige.org/
(3) https://www.eldiario.es/pikara/maltratador-politicamente-correcto_132_6138793.html
Comments