Conversa amb Octavio Salazar

Octavio Salazar en la presentació del seu llibre "We too" a la llibreria Lluna de Palma de Mallorca

Fer present a Octavio Salazar en aquestes pàgines és una tasca propera, ja ens va oferir un article a la secció Desembolicar. L’autor del llibre #WeToo, presentat a la Llibreria Lluna el passat divendres 10 de maig, té una extensa obra i un compromís ferm en la desconstrucció de la masculinitat. És un home que podem trobar molt sovint parlant, comunicant pensament en aliança amb els feminismes.

El llibre #WeToo parla als més joves. Amb fermesa, amb generositat, amb amor vers totes elles i ells. L’autor ens ajuda a mantenir la confiança. Així i tot, des d’aquesta estimació, adverteix sobre els riscos evidents que atropellen de manera massa comuna els espais de vida personal i comunitària. Ajuda a repassar el que suposen les “manades”, aquestes agrupacions assetjadores, violadores i assassines que reprodueixen els models més violents i criminals, encaminades a mantenir l’esperit de la guerra, del més absolut menyspreu vers les dones, vers les persones LGTBI+, vers aquells que es mostren diferents i diverses.

D’entrada ens aboca el que ve essent un dels lemes més presents a les marxes feministes: “El contrari del feminisme, és la ignorància”. Tota una convidada a endinsar-nos en el que obri el ventall del coneixement, el que ens venen aportant amb els feminismes moltes dones, aspecte oblidat, ocultat, invisibilitzat intencionadament, negat amb virulència, com tenen per costum dur a terme des del poder, per mantenir els àmbits del domini.

Al voltant de la presentació del llibre, Justo Fernández, autor de Diálogos Masculinos i a Mallorca les darreres setmanes, i Pere Fullana, conductor de la secció Desembolicar i de la secció #HomesTransitant a Ona Mediterrània, comparteixen una conversa amb Octavio, sobre el binomi masculinitat-feminitat, els privilegis i les pors. Ens fa una aportació que esdevé fruit de la conversa, de la lectura i el seguiment a les seves obres.

…

Em fas veure que sents profundament el dolor del terror. I no és tan habitual en un home com desitjaríem. Com reps això?

Quan veig unides, o molt a prop, paraules com amor, dolor i terror, sent una sacsejada per dins que em fa posar-me alerta. Crec que una de les majors dificultats per a la igualtat real, i per tant perquè les dones i els homes puguem habitar un món més feliç que el present, radica en com continuem entenent l’amor, les relacions afectives, i no diguem el sexe… Jo crec que ara com ara, al costat de la dimensió més estrictament política i que té a veure amb el poder, el moll de la desigualtat està aquí, en com entenem les dependències i les cures, les emocions i els cossos. Aquesta és la clau més revolucionària que, per cert, ja la van apuntar fa més d’un segle dones com Alejandra Kollontai.

#HomesTransitant. Homes en trànsit. Elles ens guien. Et sembla bé?

Jo crec que els éssers humans som, jo diria que per naturalesa, éssers en trànsit. Si assumíssim aquesta condició, que suposa entre altres coses eliminar els compartiments estancs que ha creat el sistema sexe/gènere, ens estalviaríem molts problemes. No crec en les identitats, em semblen claustrofòbiques, crec que en les subjectivitats, sempre en moviment.

no perseguesc un home nou, perseguesc acabar amb la masculinitat. En cas contrari, me pareix que correm el risc de continuar prorrogant privilegis, protagonisme i poder.

En aquest sentit, els homes tenim l’enrevessada tasca de desaprendre tot el que el masclisme ens ha anat “ficant en vena” durant segles. Això implicarà un procés, que me fa l’afecte, ens portarà tota la vida. Crec que l’important és estar en aquest procés, viure en aquest gerundi, tenint, clar, consciència de gènere o, millor dit, de les diferències jeràrquiques que suposa el gènere. Ara bé, quan parlem d’un trànsit sembla que sempre hem de tenir com un lloc d’arribada i tal vegada sigui aquest el que no tinguem clar, o sí… Jo crec que l’objectiu hauria de ser superar el binomi masculinitat/feminitat. Per això jo no perseguesc un home nou, perseguesc acabar amb la masculinitat. En cas contrari, me pareix que correm el risc de continuar prorrogant privilegis, protagonisme i poder.

El feminisme està en la seva quarta ona, en quina ona estem els homes?

Jo crec que la majoria dels homes estem sobrepassats pel tsunami feminista, que ens ha deixat nu a la riba i enfrontats a les nostres pròpies misèries. Tant de bo aquest moment històric servís perquè d’una vegada per sempre ens sentíssim interpel·lats i comencéssim a qüestionar aquesta masculinitat tan nociva per a nosaltres mateixos i per a l’univers. I el resultat hauria de ser que aquesta quarta ona esborrés definitivament la masculinitat de la faç de la terra.

Creus que pot existir un Ibex-35 igualitari?

Són dos reptes diferents i progressius. M’explic. D’entrada, les dones tenen dret a estar en els mateixos llocs que estam nosaltres, i amb les mateixes condicions. Encara que aquests llocs ens semblin nocius o censurables. És el seu fonamental dret a exercir el poder igual que nosaltres, també l’econòmic.

Ara bé, el següent repte, que seria -per dir-ho d’alguna manera- un punt més avançat, seria construir un món sobre altres pressuposts que no fossin els del subjecte individualista, egoista, competitiu… És a dir, aquest “homo economicus” sobre el qual es fonamenta el patriarcat quant a estructura de poder i, per descomptat, el capitalisme en la seva versió més salvatge.

Els homes que treballau/treballam desmuntant velles masculinitats ho feim (o hauríem) inspirats pel feminisme. A vegades ens paguen per això. Podria estar ocorrent que ens paguessin més que a les feministes activistes?

Sens dubte, jo mateix sóc part d’aquesta tessitura certament complexa i en molts casos criticable. Com a homes, continuam tenint més prestigi i reconeixement, se’ns obren més portes, se’ns dóna més veu i espai. Jo sempre em debat en aquesta cruïlla. D’una banda, com a subjecte privilegiat hauria d’aprofitar aquests espais en els quals se’m veu i se’m valora per a ser crític i anar desmuntant el sistema. Per una altra, he de tenir molta de cura a no caure en els excessos que jo critic, i no és fàcil, perquè amb freqüència assumim un paper protagonista.

Com a homes, continuam tenint més prestigi i reconeixement, se’ns obren més portes, se’ns dóna més veu i espai

Quant al tema de pagar, jo tinc clares un parell de coses. Hi ha una part del meu treball que és pura, i dura, militància: no se m’ocorr exigir que em paguin quan faig xerrades en instituts, en associacions, en col·lectius ciutadans, ni quan algú em demana ajuda des de l’activisme o em deixa clar que no té recursos per a muntar una activitat. Cosa diferent és quan particip en alguna cosa en l’àmbit institucional, on crec que és important que es valori el treball, també científic i acadèmic, que es fa des del feminisme. En cas contrari, em sembla que reduïm de nou aquest treball a mer voluntarisme.

Un privilegi al qual hauríem de renunciar en aquest moment?

Crec que hauríem de renunciar a sentir-nos sempre els protagonistes. I em consta que és una tasca molt complicada perquè el món en general ens ho posa molt fàcil. Hauríem d’anar trencant aquests pactes dels quals parla Celia Amorós i que fonamenten el patriarcat. Seria una manera d’esquerdar aquests fonaments. No passar-nos el poder dels uns als altres, introduir esquerdes en les fratries… Convertir-nos en subjectes incòmodes en aquests espais de seguretat per a nosaltres. I al mateix temps continuar aprenent molt de les dones feministes. Reconèixer les nostres ignoràncies i, al mateix temps, l’autoritat d’elles.

Les matam (a les dones) perquè no reconeixem la seva subjectivitat ni la seva autonomia. Les matam, en fi, per la nostra pròpia incapacitat per a reconèixer que som éssers dependents i que la nostra llibertat és una ficció.

Per a acabar, per què els homes matam les dones?

Perquè continuem entenent que elles són éssers disponibles, intercanviables, a les quals usam per a satisfer les nostres necessitats, i a les quals per tant necessitam tenir sota control. Les matam perquè no reconeixem la seva subjectivitat ni la seva autonomia. Les matam, en fi, per la nostra pròpia incapacitat per a reconèixer que som éssers dependents i que la nostra llibertat és una ficció. Les matam perquè és l’única manera que tenim de demostrar que continuem sent homes de debò.

Aquest article va ser publicat en primer lloc a Aguait.