Article publicat al Diari de Balears el diumenge 6 de març de 2022.
Maleïdes siguin totes les guerres! Les microguerres del nostre dia a dia, les macroguerres dels poderosos. Les nostres batalles, destructores, aquestes que neixen i es promouen des de l’egocèntrica manera d’entendre i disposar del poder.
La guerra d’ara, encadenada a totes les altres confrontacions criminals. Germana i fruit de tota la conformació de la violència. La guerra: Aquesta mostra ambiciosa de malbaratament de la vida, vinculada amb aquell fibló maligne de la nostra ànsia masculina de mantenir el poder.
Homes que promovem guerres, que pensem guerres, que dirigim guerres, sempre des de la masculinitat tarada. Homes que no escoltem, que no sentim bategar la vida, fora de la nostra virulenta forma de conquista; allunyats del saber parlar, dialogar i mirar de cara el valors de la cura a l’entorn i a la vida humana. Masculinitat tòxica i criminal, pensant únicament en l’acumulació de poder. Masculinitat destructora de territoris, amb una brutalitat criminal, radicalment lluny de qualsevol apropament amorós. Masculinitat hipòcrita, que rebutja els refugiats però acull els mercaders d’armes. Que afecta de manera ben diferent als poderosos que a la gent empobrida, i més si està racialitzada. Masculinitat criminal que veu la guerra com un camp de batalla que es juga sobre els cossos de les dones. Una manera apresa de ser home que entén la relació amb l’altri només a través de la violació: violació de cossos, violació de subjectivitats, violació de territoris.
Masculinitat també com a condemna: els homes obligats a defensar la pàtria, mentre les dones fugen i es fan càrrec de la cura dels infants i de la gent gran. Un enorme esquinçament interior dintre dels homes quan se’ls obliga a lluitar, però també un mandat d’una suposada 'valentia' tan assumit, tan fort que molts altres homes s’hi apunten voluntaris.
Mirem dins nostre: on ens porta aquest camí? Perquè també és una violació, una guerra destructora de nosaltres mateixos. Quan aprendrem que aquest no és el camí? Com aturar les maleïdes formes, que es generen dintre dels nostres cors insensibles i ambiciosos, cegats pel domini inhumà?
Fa més de vuitanta anys, a Virgínia Woolf li preguntaven sobre la guerra imminent i ella responia, referint-se, entre altres, també a les desfilades militars:
«Quina és aquesta civilització en què ens trobem? Quines són aquestes cerimònies? (...) A on ens porta, en resum, aquesta desfilada de fills d’homes? (...) Volem unir-nos a la desfilada o no? (...) I, per damunt de tot, on ens porta questa desfilada?
(...) La filla de l’home amb educació no pot comprendre quin instint indueix l’home a lluitar, quina glòria, quin interès, quina viril satisfacció li proporciona la lluita»
(Tres guinees, 1938)
Transitar envers una masculinitat que abraça la tendresa, com a valor humà. Que descarta íntegrament tota actitud de violència. Allunyats dels model de la masculinitat promotora de destrucció, sabent-nos imperfectes, coneixent la nostra feblesa i les nostres responsabilitats. La guerra d’avui, també cal erradicar-la des de dintre nostre. Per vèncer la destrucció, l’ambició criminalment desmesurada, hem de desfer els nusos de la violència interna i íntima.
Denunciam els qui promouen la guerra des de l’odi, normalment mascles desconnectats de la vida, homes cegats i criminals. Transitem vers una manera propera i tendra, amorosa i solidària, conscients del que cal fer col·lectivament, per crear comunitat, per deixar de malbaratar la vida i assolir una convivència on totes i tots tinguem el lloc que ens hem guanyat: Territoris i pobles lliures, espais on tothom trobi el seu camí des d’on fer del viure un temps i espai de joia. Però per això també hem de desactivar el guerrer que portem dins nostre.
Dir NO A LA GUERRA, ha de ser un SÍ gegantí a la vida, on tothom trobi el seu lloc.
Aquest text s’ha elaborat de manera coral, i al qual s’hi adhereixen les persones següents: Juanjo Compairé. Albert Gil, Biel Pons, Xavier Piqué, Antoni Aguiló, Juanjo Bermúdez, Sebastià Mascaró, Enrique Urbano, Michael L. Muller, Lluís Ballester, Pere Fullana.
Comments