Enllaç a la imatge original
Em costa començar a escriure aquest testimoni. Tinc por d'expressar-me malament o de ser mal interpretat. Però al mateix temps una profunda necessitat de fer política primera des d'allò personal, posant el meu cos. No vull fer un pronunciament ni una proclama. Vull parlar a partir de mi.
Tot va començar quan vaig llegir (ja fa dies) l'article de June Fernández, "El maltratador políticamente correcto". De seguida em vaig sentir interpel·lat per ell. Personalment, com Juanjo, amb el meu bagatge, amb la meva història. No vull diluir-me en el moviment d'homes per la igualtat, ni de bon tros pretendre salvar el seu honor. Entre altres coses, perquè ni crec que l'article de June ho faci ni, encara que ho fes, ¿qui seria jo per defensar-lo? Massa vegades he vist que els homes quan exercim violència podem fer-ho (o no) un a un, però a l'hora de justificar-nos tendim a fer-ho en grup. Recolzant-nos els uns en braços dels altres. Intentaré no caure en aquest parany. Tampoc ho sento únicament com una diatriba contra un determinat home destacat del moviment (encara que ho és també, és clar), sinó com un dit que m’assenyala també a mi, al maltractador que hi ha en mi.
Dic que vull posar-hi el cos. Seria impossible sentir el dolor que expressa June en el seu escrit, però per a mi intentar sentir aquest dolor és el començament. I en intentar connectar-hi em sorgeixen un seguit de preguntes: sobre les ocasions en què he exercit violència, amagat sota el políticament correcte, fins i tot sota la capa de xai del profeminista. Les paraules de June, canviant alguns detalls, les sento adreçades a mi, a les ocasions en què he exercit violència "llum de gas" sobre les meves companyes. Les meves companyes, que m'ho han fet notar amb paraules semblants a les de June. Preguntes sobre les ocasions en què el meu petit status d'home profeminista ha esdevingut una altra forma de privilegi masculí. Una altra manera de ser admirat, de ser convocat a conferències, tallers, xerrades on he desenvolupat un personatge que sovint tenia poc a veure amb mi. A vegades he vist més coherència amb els valors igualitaris en homes allunyats de la "militància" feminista que en mi mateix.
Durant molts anys he participat en grups d'homes, he fet bandera de la "revolució interior pendent" de tot home. Però ara veig que, tot i ser necessari aquest treball personal en companyia d'altres homes, moltes vegades, segurament sense pretendre-ho, hem acabat mirant-nos massa el melic i tapant les vergonyes els uns als altres. Crec que són necessaris espais mixtos en què elles ens toquin la cresta de gall que ens torna a créixer a la primera de canvi.
Les paraules de June les sento com una sacsejada necessària Una sacsejada que espero que es converteixi en "incomoditat productiva", en paraules de Jokin Aspiazu. No aquell malestar passatger que en la tradició judeocristiana pot arribar a convertir el victimari en víctima, quan descarrega la seva mala consciència per seguir fent el mateix. Per res del món voldria començar un "cor de ploraners". Sento la necessitat de ser sincer, de despullar-me íntimament, sense falsa modèstia, amb humilitat, però amb decisió. Dir-me encara que sigui una sola paraula, però que sigui meva, autèntica. Per això mateix, en aquest escrit m’estimo més defugir l’"argot" a l'ús. Sento que estic en camí, però moltes vegades he d’aturar-me per veure si vaig pel camí pel qual vull anar.
I si algú, algun altre home, vol seguir amb mi, doncs endavant! M'agradaria utilitzar l'etiqueta del "#Metoo", però fer-ho seria una altra usurpació. Sento que necessito detenir-me, reflexionar, aprendre Com puc curar tant dolor com he fet a totes les meves "Junes" i el que m'he fet a mi mateix? Com puc continuar el meu camí, solitari o en companyia, però escoltant les veus que em vénen de l'altra meitat del cel?
Juanjo Compairé.
Comments