Cada mes la revista digital A cel obert cedeix una columna a Homes Igualitaris. Aquest és l'article publicat el gener de 2023.
Des de la terrassa del bar del meu club esportiu es divisa el camp de futbol on juguen nens de 8 anys. Abraonats a la barana, una munió de pares bramen desaforadament. Insults, renecs, malnoms: “Àrbitre, maricón!”, “cabró, fil de p.”, “fot-li canya!”, “Nenassa!”… En un moment determinat, el cambrer ha d’intervenir perquè un dels pares ha agafat una cadira del bar i està a punt de llençar-la i provocar una tragèdia. Altres pares i alguna mare el detenen, però ell s’hi resisteix. El partit continua i segueixen els bruels dels pares tota l’estona. Com si els hi anés la vida.
¿Exageració? Bé, és una escena que he presenciat. I, si fa no fa, escenes similars les veiem en els partits infantils de base. Ja sabem que el futbol serveix sovint per educar els nens en valors característics d’una determinada masculinitat violenta i excloent, per homòfoba i misògina. Per exemple, als grans estadis està penat emetre insults racistes, però no homòfobs o misògins. Cridar “maricón” o “nenassa” surt gratis. Cridar “negre” sortosament ja no. La violència verbal homòfoba encara està normalitzada. Pensem que el primer jugador professional negre anglès que es va proclamar gai, Justin Fashanu, va acabant suïcidant-se, incapaç de suportar l’enorme pressió que patia.
Aquest aprenentatge comença des de la infància, dintre mateix de les famílies, com vèiem abans. ¿Podem, però, recuperar un futbol que sigui un joc divertit, on la rivalitat es visqui de manera plaent? M’expliquen que a les competicions de rugbi -un esport aparentment més agressiu- sovint hi ha un “tercer temps”, en què els jugadors dels dos equips, acabat el matx, ho celebren plegats, compartint menjar i begudes. Tan de bo aquest ambient de companyonia arribés al futbol! I mentrestant, pares, deixeu en pau les criatures, no les pressioneu!
Deixeu-les gaudir del gust de jugar, d’estar junts!
Juanjo Compairé és membre d'Homes Igualitaris.
Comments