Aquests dies els noticiaris van plens dels escàndols d’assetjament sexual i abús de poder desvelats a l’Institut del Teatre. És el nostre #Metoo, ara ja no a Hollywood, sinó a casa nostra. Recordem casos anteriors amb Lluís Pascual al Teatre Lliure, el cas paradigmàtic de Plácido Domingo i tants altres. No seria gens estrany que els propers dies sorgissin altres casos similars, perquè un cop les víctimes van perdent la por, això ja no té aturador. Els darrers temps hem assistit a denúncies d’abusos en la Universitat, en l’Església, en l’escola (recordem, sense anar més lluny, el cas dels Maristes de Sants), en l’esport, en l’empresa, en el món de la cultura i en el de la política (en aquest cas, fins i tot en formacions d’esquerres i que es proclamen feministes).
Què tenen de comú tots aquests casos? Doncs que els protagonistes són homes en situació de poder. Poder econòmic, cultural, mediàtic, polític. Poden ser grans artistes, grans creadors. És clar, recordem com Picasso va fer patir les seves amants! O com Einstein va reconèixer al final que el premi Nobel li havien d’haver donat a la seva dona, però ell la va menystenir i mai va tenir cura del seus fills. La llista seria interminable. El cas és fer servir aquesta situació de poder per abusar-ne, per abusar psicològicament i/o sexualment les dones (esposes, amants, alumnes, filles) del voltant.
Les alumnes de l’Institut del Teatre denuncien aquests dies que quan protestaven que en Joan Ollé tenia la mà massa llarga, els responien: “Ja sabeu com és en Joan…”. Sí, ja sabem com són molts homes poderosos. Per això cal trencar el silenci, com ja està començant a passar. Perquè si callem, el silenci ens en fa còmplices. Prou tolerància, prou banalització de les violències! No s’hi val a fer servir el mantra del “consentiment” quan la situació de depredador i víctima no és igual. Evidentment, és clara quan la víctima és menor. Però, en altres casos, què dir quan una paraula d’ell et pot obrir una carrera professional, artística o política o bé enfonsar-te en la misèria?
Si volem canviar el món, si volem canviar les relacions entre les persones, és hora d’aixecar la veu. Ja és hora que els Joans (com abans els Weinsteins de Hollywood) deixin de tenir patent de cors. Se’ls acaba el temps. Sortosament.
Juanjo Compairé
Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)
www.homesigualitaris.cat
Aquest article fou publicat primer a la revista "A cel obert"
Comments