El meu fill en cinc dies farà quatre mesos. Va néixer el 15 març, quan començava el confinament. És el meu primer i únic fill. Tota la vida he dit un cop i un altre "jo no tindré mai fills!”jo no tindré mai fills!”
A la infantesa, sovint un cosí meu (ja gran i amb criatures) em feia enrabiar - a posta i per divertir-se- qüestionant-me una de les poques coses que tenia, com a nen, clares a la vida. "Les coses canvien, ja veuràs, Joan, com al final sí". Jo havia acabat cridant i plorant als braços de la meva mare, qui no el contradeia. Els meus dubtes van començar quan la meva companya m'ho va proposar i han durat fins fa res.
Si no fos perquè ella ho volia, jo no n'hauria tingut mai de fills. Amb això no vull que sembli que qüestiono les persones que no volen o no han volgut tenir filles/fills. Considero que és una opció absolutament vàlida, tant com voler tenir-ne. Molt sovint, fins i tot més. Crec que és una decisió, un dilema, que uns i altres podem acompanyar sense intentar influenciar. La decisió recau i ha de recaure, però, sempre, en els subjectes en qüestió, principalment en ella, és clar.
En aquests tipus de temes, els altres hi són per escoltar. I de vegades, escoltar significa no dir-hi res. Absolutament res. Per molt òbvia que sigui la resposta per a un mateix. O és que vols prendre una decisió així per l'altre? I si fos així, qui t'has cregut que ets? Jo, aquí, explico la meva experiència personal, que no és la bona ni la dolenta; però que és la meva.
Jugo amb el meu bebè i per casualitat li dic alguna cosa que fa referència al fet que soc el seu pare, com ara: "Qui t'estima a tu, Gael? El papa!" El fet d'escoltar-me a mi mateix referenciant-me com a "pare" em fa esgarrifar-me en una barreja de sentiments d'il·lusió, tendresa, amor... i alerta. És com un "subidón" de plaer i devoció mística, envoltades d'una capa de por, que fan implosió en una mil·lèsima de segon, i desemboquen en l’oceà de l'obvietat que ara soc responsable d'un ésser més important que jo.
Això té com a conseqüència una infinitat de renúncies personals, de coses que són i seran importants per a mi. Però, finalment, és una renúncia i no una pèrdua, perquè la visc amb un immens goig i infinita plenitud.
Però un segon no el tindré pas. Això ho tinc claríssim.
Joan Ignasi Puig Velasco
Homes igualitaris (AHIGE Catalunya)
Comments