Cada mes la revista digital A cel obert cedeix una columna a Homes Igualitaris. Aquest és l'article publicat el setembre de 2023.
Fa tant de temps del que explicaré que ja no ens han quedat records al nostre cervell conscient, però potser ja han impregnat les nostres cèl·lules. Tot allò que va passar a l’albada de la humanitat va deixar un registre en la nostra pròpia naturalesa humana.
Va succeir amb el desmantellament d’aquells petits grups de supervivència de la nostra prehistòria. Els homes vam decidir unilateralment convertir-vos a vosaltres, dones, en objectes de transacció, monedes de canvi per poder ampliar i expandir les nostres possessions. Desconnectats d’emocions, afectes i empatia, vam crear el nostre dret de propietat. Us confinàrem en aquest petit espai domèstic; us vam dir que éreu molt valuoses per a nosaltres i, a canvi, us vam oferir la nostra protecció per assegurar la vostra dependència, obediència i cura. Va néixer llavors la nostra llei i construirem els nostres tribunals de justícia. Amb el pas dels temps, la raó – sempre de la nostra part- acabaria justificant aquest model. Evidentment, si no complíeu amb els vostres deures, seria de justícia redreçar la rebel·lió: seria inevitable el maltractament cap a vosaltres, per atrevir-vos a desacatar la llei dels homes. La violència simplement era una manera de restaurar el poder que no havíeu respectat. Vam legalitzar la violència de gènere.
Aquesta estructura va considerar la sexualitat heterosexual en la norma. Tot allò que no seguís aquesta pauta era titllat d’aberració. Aquesta norma la consideràvem “natural”. Vam decidir construir la sexualitat sobre els fonaments de la reproducció, fent de la penetració i de la nostra descàrrega en el vostre cos, tot el fonament del plaer. Una vegada i una altra, doncs, conqueríem el vostre territori-cos. Nosaltres, els homes, ens convertíem en la part activa i vosaltres, dones, amb la vostra submissió, en la passiva. Era una manera de fer-vos veure, en tot i a cada instant, el nostre poder. El penis llavors s’erigia en el símbol/tòtem del poder. En tot cas, el clítoris femení va passar a ser tan sols un penis atrofiat i sense valor. La vagina tenia valor tan sols com a receptacle del penis i, com a tal, absent de plaer. La mateixa heteronormativitat ens ha portat a l’homofòbia i la misogínia.
Aquest aprenentatge sorgit en l’espai privat/domèstic vam anar expandint-lo a l’espai públic: un lloc per competir entre nosaltres homes (vosaltres n’estàveu excloses). Vam bastir una estructura de jerarquia piramidal, on l’èxit i el poder s’aconseguia competint en assolir les cotes més altes de la piràmide. Un poder que creava categories de superioritat/inferioritat entre competidors. La història fundada pels homes estaria plena, a partir de llavors, de lluites fratricides, de guerres, mogudes per l’ànsia de conquerir altres territoris, altres pobles. Fins i tot aquesta jerarquia possibilitaria la concepció d’amo i esclau com una cosa perfectament legítima amb els nostres codis de justícia. La violència i el maltractament estaven perfectament legitimats quan algú o alguns s’oposaven a les normes establertes. L’opressió i la violència també es produïen entre nosaltres. Tal espiral de violència va arribar, ja no tan sols a maltractar tots els éssers humans, sinó fins i tot a maltractar la Terra que ens dona tota possibilitat de vida. Aquesta era espoliada i devastada. D’aquesta manera, la violència de gènere va esdevenir violència masclista.
Amb aquesta violència masclista emergeix un pensament en què, sempre que ens sentim amos de la veritat, la nostra raó patriarcal ens empeny a imposar-nos de qualsevol manera sobre l’altre.. El món s’ha anat distribuint en grups humans que, segons les seves pròpies creences, es posicionen, uns, en els eixos del bé i, els altres, en els eixos del mal. Malgrat alguns moviments d’homes per la pau, acudim a les guerres de forma obedient i submisa, a la crida d’aquests mandataris, els mascles alfa de l’espècie. Una submissió que convertim en gestes d’herois, de guerrers intrèpids, sacrificats per amor a la pàtria i camarades en la mort. ¿Podrem arribar a veure els homes en tota aquesta construcció patriarcal una estructura d’opressió i de violència que, com una pluja fina, recau també sobre nosaltres mateixos?
Josep Maria Lozano és membre d'Homes Igualitaris
Comments